Som un país petit i quasi sempre ens toca rebre. Òscar Ribas sempre ens ho recorda. En l’actual món globalitzat, en les lluites entre els grans estats europeus, sempre acabem rebent els petits. I això ens perjudica enormement en el pols que tenim amb les institucions europees o amb els nostres estats veïns per assolir acords per al nostre país en els quals hi perdem menys llençols dels esperats.

La guerra bruta de les clavegueres de l’Estat espanyol contra el sobiranisme català n’és un exemple molt clar, perquè ens acaba esquitxant.

No és nou d’aquesta setmana, ja s’havia denunciat públicament, però el fet que Higini Cierco, un dels accionistes majoritaris de BPA, ho hagi dit en seu judicial és evident que ho fa tot molt més gros. Ja no es tracta solament d’especulacions o d’opinions d’experts. Amb l’agreujant que el Govern ho sabia, i ho ha reconegut.

Però, fins on sabia? I un cop ho va saber, què va fer? Com és que guàrdies civils i autoritats judicials que investiguen el cas Pujol es van passejar per Andorra amb total impunitat? Va expressar les seves queixes a les autoritats espanyoles pel que era una clara ingerència en la sobirania andorrana? Amagar-se i no respondre tots els interrogants que s’obren després de la declaració d’Higini Cierco fa perdre tota credibilitat.

Fins i tot posa en dubte aquella pretesa bona entesa tan ràpida entre caps de govern andorrà i espanyol per la signatura del conveni de doble imposició. Molts podrien pensar que no era altra cosa que un intercanvi de cromos. Si malgrat tot hem d’acceptar que com a petits que som sempre tenim les de perdre, el que cal saber és fins a quin grau de sobirania estem disposats a cedir.