Quan hi ha foc a casa, la urgència és cridar els bombers i no pas preocupar-se dels danys que podrien derivar-se en els nostres mobles i pertinences pel devessall de centenars de litres d’aigua emprats per apagar un foc que ens hauria deixat sense casa, o potser sense vida.
Andorra està desfigurada: gairebé paralitzada, inquieta i confinada, però mobilitzada contra un virus que amenaça tothom. Carrers deserts, famílies en forçada cohabitació, sotmeses a una actualitat angoixant, solituds exacerbades i professionals entregats i admirats. En primera línia de foc
Mentre el país està tancat en si mateix, tots mobilitzats contra una pandèmia de la qual fa quatre setmanes ens pensàvem que ens escaparíem, és l’hora de les angoixes i de plans de salvament financer desesperats.
En Sergi Pàmies explica en la seva columna de La Vanguardia l’anècdota recent d’un sacerdot que al llarg de la seva vida ha acompanyat molts moribunds. Entrevistat, aquest mossèn va preguntar al locutor de la SER: “Sabeu quina és l’última paraula que més es repeteix just abans de morir?” El