Toni Martí pretén una ràpida adhesió al Fons Monetari Internacional. Una adhesió de pressa i corrents, sense cap debat i amb explicacions esbiaixades farcides de mitges veritats, és a dir, plenes d’enganys.
El ministre de Finances ha amagat quant costaria aquesta adhesió, però no ha pas desmentit la xifra –astronòmica en relació amb el pressupost de l’Estat andorrà– de 150 milions d’euros.
Afirma que “(…) l’entrada a l’FMI milloraria la reputació econòmica i fiscal d’Andorra a l’hora de ser qualificada per les agències de ràting”.
No discutirem pas que després de set anys de governs d’embolics encapçalats per Toni Martí és prou evident que “(…) la reputació econòmica i fiscal” d’Andorra necessita millorar.
Però el Govern menteix quan situa en aquest àmbit reputacional la necessitat d’adherir-se al Fons Monetari Internacional. Ens estan explicant un altre conte tot i que saben perfectament l’extravagància de la història que volen fer empassar al Consell General.
Amb aquesta proposta, Toni Martí vol fer veure que respon a un problema –el de la reputació financera– mentre fa el que pot per amagar un altre problema, que deixa empitjorar.
Assegura també el Govern que l’entrada a l’FMI no és només una qüestió reputacional, sinó que esdevenir membre de l’FMI permet estar representat en fòrums internacionals en matèries financeres i econòmiques. I afirma que les decisions que allí s’adopten “(…) poden tenir implicacions per Andorra i han de ser respectades per aquesta, mentre que no té veu ni vot en el si del Fons”.
Val a dir que no s’entén com volen emprar per a l’adhesió a l’FMI un argument que no volen ni sentir amb relació a una adhesió a la Unió Europea. I allí, a Brussel·les, sí que s’adopten decisions que tenen implicacions per a Andorra i han de ser respectades pel país.
Però el nus no rau pas aquí. El ministeri de Finances del Govern Martí va explicant, sense fer gaire soroll, que les agències de qualificació que avaluen Andorra han remarcat en els seus darrers informes la falta a Andorra d’un prestador d’última instància, paper que, segons el ministeri, assumiria el Fons Monetari Internacional. Val a dir que no calen informes d’agències remunerades pel Govern per adonar-se que Andorra no té cap banc central.
El que en els àmbits financers públics es defineix com a prestador de darrera instància, és aquella entitat financera nacional –el Banc central d’un país– o internacional –el Banc Central Europeu o, amb matisos, l’FMI– que davant un greu sotrac o una situació de virtual suspensió de pagaments d’una entitat bancària pot acudir al seu rescat, i prestar els diners que assegurin l’estabilitat de l’entitat i l’ajudin a fer front als seus compromisos financers.
I ja som, doncs, on el ministre de Finances vol portar el país: a obtenir, pagant els contribuents andorrans una enorme suma, la garantia de l’FMI. Una garantia que el Govern podria després sol·licitar en cas, que cada dia sembla dissortadament menys improbable, que una entitat bancària andorrana no pugui fer front als compromisos que li imposa el regulador andorrà.
És públic que l’INAF està comminant, és a dir exigeix, a una entitat bancària de no repartir dividends als seus accionistes. I que aquesta setmana l’obliga també a modificar substancialment la composició del seu consell d’administració. I no revelem cap secret d’Estat si afirmem que els advertiments i les exigències de l’INAF també apunten a la necessitat d’una urgent recapitalització de l’entitat.
Davant d’aquest preocupant escenari, esdevé una qüestió d’Estat aturar aquest nou disbarat mitjançant el qual es vol fer una subreptícia operació d’enginyeria financera per donar cobertura, amb els diners públics, als problemes d’una concreta entitat privada.
