Tal com van les coses, la crisi econòmica generada pel coronavirus –que s’afegeix, no ho podem oblidar, ni tampoc menystenir, a una situació econòmica que ja era molt difícil el mes de febrer d’enguany– només podrà comportar una profunda depressió.
Aquestes darreres setmanes la situació general dona una sensació estranya. Hi ha silencis, molts; i cridòries, algunes, en una societat que penja d’un fil. Hi ha molt de silenci, en particular, en una part de la societat, en centenars de domicilis en els quals, si hom pogués escoltar-ho,
Què passa quan la gent que fa anys que es preocupa per un problema des de la lluita quotidiana, o des de l’estudi i la ciència, s’acosta als càrrecs polítics per proposar-los polítiques que solucionin els problemes als quals s’enfronten? Normalment, no és fàcil d’accedir-hi. Quan s’hi accedeix,
Que la situació de la Covid-19 ha fet que disminueixi l’activitat econòmica i, en conseqüència, hi hagi menys llocs de treball no és, dissortadament, cap novetat. Que l’atur és preocupant i que la prioritat és que els adults amb càrregues familiars siguin els que trobin ocupació tampoc és res