En el cas de Ctrasa, el crèdit és perquè en el contracte de concessió –que establia un cost tancat– es preveia una clàusula per la qual la societat podia demanar la restitució dels sobrecostos «si aquest resulta de la modificació dels impostos i taxes que graven els béns i activitats necessàries per a l’execució del contracte». I Ctrasa va demanar la restitució d’uns 638.000 euros, dels quals al 2008 ja se’n van pagar prop de 310.000. Ara, el Govern vol acabar de pagar-ho «per no generar més endeutament», va dir el ministre de Finances, Jordi Cinca. Però Bartumeu va defensar que aquests impostos són generats pel sobrecost de l’obra, i aquest no està reconegut pel Govern. Tot plegat va dur el president dels consellers socialdemòcrates a acusar l’Executiu de «condonar» una obligació tributària a una societat concessionària «formada per socis amics o influents», i en aquest sentit, va considerar que s’està prioritzant un contracte de concessió abans que la legislació tributària.

Aquest darrer aspecte també és vàlid pel suplement de crèdit per fer front a la transferència corrent per finançar el projecte d’assessorament i captació d’inversió estrangera, és a dir, per pagar els honoraris de Monitor Group. Aquí va ser Ríos qui va afirmar que el contracte és «fora de la llei», ja que en l’apartat dels honoraris s’especifica que l’Impost sobre la renda dels no residents (IRNR) no està inclòs. El conseller socialdemòcrata va remarcar que aquest impost l’ha de pagar l’empresa prestadora, i que amb el contracte, qui el paga és la societat Andorra Desenvolupament i Inversió SAU (ADI), o el que és el mateix, el Govern. Així, per estar dins la legalitat i que Monitor Group cobrés l’import d’1,5 milions net, s’hauria d’haver estipulat al contracte l’import brut per tal que l’empresa després fes front al corresponent 10% d’IRNR. Igualment, Ríos va alertar que s’haurà de demanar un nou crèdit extraordinari o suplement de crèdit perquè en l’import sol·licitat amb el projecte aprovat ahir no es contempla l’ISI, que en aquest cas ha de pagar l’ADI i que sumen 60.000 euros.

LES VERSIONS DEMÒCRATES / Tant el Govern com els que ahir van exercir de portaveus del grup parlamentari que li dóna suport, van defensar que en el cas de Ctrasa es respon a les «obligacions contractuals», i en el cas de Monitor Group, es farà «tot dins la més gran de les correccions».

Avui que precisament –el calendari té aquestes casualitats– participaré a Brussel·les a una reunió de la comissió de Política Exterior del Partit dels Socialistes Europeus, on es tractarà d’aquestes qüestions, voldria coincidir amb Josep Borrell que a l’edició del 8 de maig del 2012 de El Periódico de Catalunya deia que François Hollande porta un aire fresc per a França i per a l’esquerra europea.

Estic d’acord amb Josep Borrell quan assenyala que «fer compatible l’austeritat amb el creixement i l’equilibri de les finances públiques amb la justícia social és tot un projecte per a tot Europa».

El mateix dia 8 de maig des de les pàgines de El País, Josep Ramoneda saludava l’elecció de François Hollande com «… una espurna dins la monotonia asfixiant en la que es mou Europa».

I comentava: «Hollande pot pensar que juga amb l’avantatge que ningú espera miracles. I és cert. Però s’esperen canvis raonables i aquests són, sovint, els més difícils d’aconseguir. Les polítiques d’austeritat han portat a un sensesentit tan extrem, a un patiment tan difícil de justificar, que estava en l’ambient la necessitat de suavitzar-les en benefici del creixement. En aquest sentit Hollande arriba en el moment oportú».

Uns dies abans de la segona volta de les eleccions presidencials franceses l’analista polític Alain Duhamel deia, a la seva tribuna setmanal de Liberation, que França es trobava davant una elecció «sans illusions, sans espérance».

Alain Duhamel pensava que «… el cap de l’Estat elegit es trobarà inexorablement davant la crisi més feixuga i més complexa que hom hagi conegut d’ençà els anys 30».

Però també reconeixia que la proposta de François Hollande plantejava posar ordre a l’economia de mercat, segons les claus de la Unió Europea.

Amb més justícia i més equitat.

Efectivament la capacitat d’Hollande de modificar la política franco-alemanya serà determinant pel futur d’Europa. Ell mateix ho va dir a la plaça de la Bastilla la nit de la seva elecció: «Europa no pot tenir l’austeritat com a únic horitzó polític».

Els governs liberal-conservadors europeus s’han entossudit a imposar l’austeritat com a suposat remei a l’endeutament públic.

El govern de DA segueix fidelment aquella línia imposada pels «mercats», és a dir, per la gran banca.

Però dissortadament i com era previsible aquella política ha provocat recessió econòmica, patiment social i destrossa política en els països que hi han estat sotmesos.

Els resultats són a la vista, no solament a Portugal, a Grècia, a Irlanda i a Espanya. També a Andorra.

L’austeritat aplicada de forma compulsiva, generalitzada però també selectiva, no és expansiva com defensaven els setciències que la proposaven. Tot el contrari: ens han portat a caure en la recessió.

El patiment social es veu clarament en l’augment de l’atur, en la pobresa sobrevinguda de moltes famílies que s’han quedat sense ingressos o en l’augment de les desigualtats.

Diu Amartya Sen que l’eliminació de la injustícia és el veritable principi de la justícia.

Durant la seva campanya electoral François Hollande ha parlat molt de la justícia arribant a dir que sobre aquesta qüestió serà jutjat al final del seu mandat.

Per molt que els neoliberals s’entossudeixin a predicar-ho, no estem pas davant d’una crisi de l’Estat del benestar, sinó ben bé al bell mig d’una crisi del capitalisme, una crisi tan greu que ha fet que les respostes clàssiques de l’Estat del benestar siguin insuficients.

La justícia social no és un luxe al qual caldria renunciar per culpa de la crisi. Pel contrari, reconstruir la justícia social és l’únic camí per sortir de la crisi.

Consell General

Andorra Park-Hotel

Brussel·les

Seu del Consell General

El Grup parlamentari socialdemòcrata interpel·la el Govern sobre la gestió de les tasques de vigilància de patis i menjadors escolars

La consellera general socialdemòcrata Rosa Gili Casals ha entrat a tràmit una pregunta, que el Govern haurà de contestar per escrit d’acord amb el que estableix en l’article 129 i següents del Reglament del Consell General, en relació a l’evolució de la gestió de les tasques de vigilància de patis i de menjadors de les escoles andorranes de cara al curs 2012-2013.

La consellera socialdemòcrata fonamenta la seva pregunta en unes declaracionsde la ministra d’Educació, efectuades l’estiu de l’any passat, en les quals afirmava que el gener del 2012 volia tenir solucionada la gestió de les tasques de vigilància de patis i de menjador de cara al curs 2012-2013.

La pregunta haurà de ser resposta per escrit dins el termini reglamentari d’un mes.

La voluntat del Grup parlamentari socialdemòcrata és esbrinar si el Govern té realment en marxa –o no– alguna planificació de cara al proper curs escolar 2012-2013 en aquest àmbit.

(S’acompanya còpia de la pregunta, entrada al Registre del Consell General eldia 11 de maig del 2012, núm. 0435)

Andorra la Vella, 12 de maig del 2012

El conseller socialdemòcrata Gerard Barcia demana al cap de Govern si li sembla encertat «instar un sindicalista a excusar-se per haver manifestat lliurement la seva opinió», i titlla aquesta manera de fer com a «pròpia d’un règim autoritari i en tot cas renyides amb el respecte degut a la llibertat d’expressió».

Després que la Batllia resolgués a favor del Govern en la demanda judicial presentada per la Plataforma de Funcionaris contra la llei de contenció de la despesa pública en matèria de personal, l’intercanvi de declaracions entre sindicalistes i institucions ha estat continu. El portaveu de la Plataforma de Funcionaris, Joan Torra, va dubtar de la independència de la Justícia per haver fet servir els arguments del Govern en la seva resolució, i el cap de Govern, Toni Martí, va demanar que rectifiqués aquestes declaracions.

Urgent / Ara, el conseller socialdemòcrata Gerard Barcia ha entrat una pregunta urgent amb resposta oral per a la sessió de Consell General d’aquest dijous en relació a aquesta qüestió. El conseller diu que «aquestes maneres de fer són pròpies d’un règim autoritari» i que no respecten la llibertat d’expressió. Per això interpel·la al cap de Govern si creu que ha estat encertat instant a un sindicalista a excusar-se per manifestar la seva opinió. També el CSJ va sortir en defensa de la justícia.

L’escenografia de la roda de premsa devia voler demostrar que, en paraules d’Antoni Martí, es tractava d’una fita històrica: tots els ministres seien a la sala de premsa de l’edifici administratiu i també hi eren funcionaris i càrrecs de confiança que havien intervingut en l’assoliment d’aquella rúbrica.

En la roda de premsa no es va distribuir el text rubricat i el Govern es va limitar a resumir-ne les bondats.

Sí que es va repartir estopa –d’acord amb les noves formes«– a les veus dissonants que no aplaudien cegament la negociació duta a terme pel Govern.

El ministre Saboya va apuntar que hi haurien hagut «deslleialtats» però no va aclarir per part de qui, en què, ni vers qui.

El cap de Govern va proclamar que aquells que havien manifestat dubtes havien quedat totalment «desacreditats» però tampoc no va aclarir en què ni davant de quina alta instància tot i que, probablement, feia referència a la seva «humil persona».

Vint dies després, el 30 d’abril, el ministre d’Exteriors compareixia davant la Comissió de Política Exterior del Consell General. No va pas portar el text del conveni rubricat feia vint-i-cinc dies i es va limitar a fer-ne un resum projectant , en una paret, comentaris a alguns dels articles que se suposava conformaven el conveni.

En no disposar del text, els socialdemòcrates que assistíem a aquella reunió vam escoltar i esperar a poder llegir el conveni.

El Ministeri d’Exteriors va fer la tramesa, informal, dues hores després en un correu electrònic en el qual es deia encara que vist que «… és un acord que només està rubricat, i encara no ha estat signat, pregaríem que es tractés de la manera més confidencial possible».

Obedients i disciplinats vam començar a analitzar el text comparant-lo amb altres convenis signats recentment per França. I en això estàvem quan ahir es començaven a fer públics aspectes concrets del conveni que no assenyalen pas una bona perspectiva pel que fa a l’arribada d’inversió francesa a Andorra.

Les declaracions del cap de Govern i del ministre d’Exteriors en les darreres hores ja no podran amagar el contingut real del conveni, ni dissimular-ne les conseqüències.

Sense pretendre, ara i en aquesta tribuna, fer l’anàlisi acurada del Conveni rubricat voldria comentar tres aspectes que em semblen cabdals.

1–L’intercanvi d’informació fiscal

L’article 24 del conveni rubricat a París el dia 5 d’abril del 2012 diu que és d’aplicació l’acord relatiu a l’intercanvi d’informació en matèria fiscal signat pel Govern de la República francesa i el Govern del Principat d’Andorra a Andorra la Vella el 22 de setembre del 2009.

Es manté doncs el que va negociar el govern socialdemòcrata l’estiu del 2009.

No es tracta pas de reclamar la paternitat d’aquell bon acord sinó de deixar constància que hi ha una continuïtat i que el ministre d’Exteriors faria bé de ser més prudent i no voler intentar fer creure que aquest article 24 és el fruit de la seva negociació actual.

Només hem de recordar que l’Assemblea Nacional francesa ha ratificat, el 7 de març del 2012, una modificació i un protocol addicional al Conveni del 1993 entre la República d’Àustria i la República Francesa per eliminar les dobles imposicions en el qual es pot veure que s’introdueix un procediment d’intercanvi d’informació fiscal en la línia de l’acord que Andorra va signar el 22 de setembre del 2009 amb França.

2–El calaix de sastre de l’article 25

L’article 25 del Conveni rubricat a París el 5 d’abril del 2012 planteja, clar i català, greus problemes pel que fa a la credibilitat de la suposada bondat dels resultats de la negociació. Amb l’acceptació d’aquest article:

–Es pot denegar a un resident el benefici de reduccions o exoneracions d’impost que decideixi l’altre Estat si es considera que és «beneficiar-se dels avantatges previstos en el Conveni». (apartat a).

–Hi pot haver doble imposició (apartat c).

–França pot imposar a les persones físiques de nacionalitat francesa residents a Andorra «com si el present Conveni no existís». Davant aquesta disposició clara, concreta i precisa de ben poc servirà buscar aixopluc (apartat d) en què França ha de modificar la seva pròpia legislació i, quan ho faci, se n’haurà de parlar. No se’n podrà parlar gaire. Més aviat s’haurà de dir simplement sí … o no.

3–La definició d’«establiment estable»

L’article 5 del Conveni rubricat a París el 5 d’abril del 2012 posa moltes condicions i entrebancs per a acceptar que una societat francesa pugui ser considerada com a domiciliada a Andorra.

Es veu ben clarament que França ha endurit molt la seva posició en la negociació d’acords fiscals.

Avisats n’estàvem –o n’havíem d’estar– tots els responsables polítics andorrans.

El Consell de Ministres del Govern francès del dia 26 d’octubre del 2011, presidit per Nicolas Sarkozy, va aprovar modificacions als convenis fiscals (CDI) que la República Francesa tenia establerts amb Aràbia Saudita, Àustria i l’Illa Maurici. Es tractava, segons es va fer públic a París, d’establir «… un marc jurídic general que permeti un intercanvi efectiu d’informacions, en conformitat amb els estàndards internacionals en la matèria».

I el Govern francès afegia: «L’objectiu és lluitar millor contra l’evasió i el frau fiscals amb destí en aquells països, fent possible, especialment, l’aixecament del secret bancari.”

Així doncs i dissortadament hem de constatar que no hi havia cap fonament per a fer aquella mena de repic de campanes ple d’autosatisfacció en la roda de premsa del cap de Govern i del ministre d’Exteriors del dia 10 d’abril. Més valia ser prudents i discrets.

El Conveni, tal i com l’ha rubricat el Govern, no sembla gaire negociat.

Més aviat apareix com el resultat d’una acceptació resignada, precipitada i ben poc rumiada del que ha dictat el Ministeri de Finances francès.

Un exemple més d’on ens està portant aquest govern que es pretenia «dels millors»: ni amb l’assessorament, pagat a preu d’or, d’un gran gabinet d’advocats de París que ja treballava pel govern d’Albert Pintat han aconseguit negociar un bon conveni.